diumenge, 18 de desembre del 2011

Ho diu el pèndol

De l'excés de pols a l'excés de fang. El calendari exerceix sobre nosaltres una influència hipnòtica, i els dígits colorits en vermell ens porten irremediàblement cap a la setmana de desembre on manen els dies vint-i-pico. De l'excés de pols a l'excés de fang sense pluja mitjançant.
La natural tendència a sobreviure ens porta a deixar de banda, sobretot, les angoixes pròpies i alienes: natural, si així ho fem tots, la roda gira i tot sembla a lloc.
Malgrat tot, els dies vinents seran els del fang productiu, de l'abundància d'unes pluges inexistents, de la collita generosa sense haver sembrat, ni adobat, ni regat.
Només es tracta d'una actitud lligada a un pèndol. Ara toca.

Foto: 'Pendulum' d'Usuff Omar

dimarts, 13 de desembre del 2011

Morir d'estrès

En els darrers deu anys han mort a l'estat nord-americà de Califòrnia uns 5.000 milions d'abelles. La causa? L'estrès.
Les abelles són obligades a treballar incansablement en camps d'ametlers tan grans com el terme de Morella, amb l'objectiu d'accelerar la pol·linització i, per tant, la producció d'ametles. Per aconseguir que les abelles no miren on no toca, milers de tones d'herbicides tracten el sòl per evitar que qualsevol forma de vida pugui prosperar-hi. La visió d'aquests camps és senzillament esgarrifosa.
Les dades les he tret d'un documental de la National Geographic, on podem veure els 'llauradors' californians molt satisfets d'haver doblat la producció d'ametles en només vuit anys "gràcies a la feina impagable d'aquests simpàtics insectes".
I per a la campanya d'enguany ja tenen la solució: importaran abelles d'Austràlia perquè les autòctones, minvada la població, "s'han posat massa cares".

divendres, 9 de desembre del 2011

L'ofici que més m'agrada

A L'ofici que més m'agrada, Joan Salvat Papasseit detalla: fusters, manyans, calafats, paletes, pintors... I cada descripció que fa és un himne, un càntic que la primera vegada que el vaig llegir ja em va deixar amb la sensació d'haver assaborit un dels millors plats de lletres de ma vida (era molt jove aleshores).

A mi, l'ofici que més m'agrada és el vinater: el de vins novells, el de licorosos, afruitats, negres i blancs, escumosos o llargament reposats... El vinater és avui ofici de prestigi, símbol de la feina ben feta, amb una visió acurada i neta d'un negoci que és també art i alquímia, devoció i amor per la terra.

En poc més de deu anys ha reviscolat la cultura vitivinícola a casa nostra, aquella heretada dels romans i que una llei del 1976 va intentar esborrar d'una ventada. Ara ens trobem amb joves (i no tan joves) vinaters que miren el vi com una forma d'expressió, i el pobles antigament nomenats pel respecte a la tradició, recuperen els bons dies de la mà de vins nous i absolutament moderns en el millor sentit de la paraula i, clar és, del gust.

Per al bon amic Vicent Flors, que ha recuperat El Clotàs al Pou d'en Calvo, a Les Useres. En la foto (que no és meua) podeu vore la bodega Flors.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Bona gent i bona lletra

"Bona orella, bon bacó" o "Cànter nou, aigua fresca". La saviesa popular és plena de dites que ens arriben per tots els sentits i per tots els camins.
Les dites del pobles del secà cerealista de muntanya (eixa infame, per mísera, manera de sobreviure) són molt més esmolades i festejables que les nostres de l'horta rica.

"Eixe fa la cara de bruto, i ho és". La primera vegada que la vaig escoltar em vaig quedar com l'ou a la sopa d'alls: al descobert. Però vaig mirar la cara del destinatari de la 'directa' i vaig comprendre que en aquella dita hi havía tanta veritat com saviesa, però en absència total de mala llet.

"Amb eixa cara tan fina i eixe monyo tan tou..." Per la primavera, quan es fan rondes a les xiques fadrines, les tragallades de vi dolç treuen punta a versets aparentment homologats i exportables; no, hi ha una dita per a cada casa, i més d'una dita si a casa hi ha més d'una fadrina. "De dos hermanas que sois, yo no desprecio a ninguna..."

Als Maestrats i als Ports tenim una riquesa immensa en forma de paraules, amb gent molt sàvia que en sap molt d'ajuntar lletres.

I va per a llarg...

diumenge, 4 de desembre del 2011

El valor de l'amistat

Els nostres cantautors i poetes més estimats ho han dit moltes vegades: l'amor i l'amistad són valors que solem tenir exposats al ric-i-rec de la pròpia estabilitat emocional. Llegim o escoltem Llach, Estellés, Martí i Pol, Kavafis... i de sobte ens sentim més feliços, més humans, més vulnerables o més forts. També ens passa, ara amb aquestes noves tecnologíes, en compartir (sharing, quina parauleta) una idea, una fotografia, un estat d'ànim, una cançó, una recepta de cuina. Reivindique l'amistat com a font de benestar, camí cap als més bells destins, estímul per a noves experiències, raó per la que extreure els sentiments més nobles. Visca l'amistat i visquen els amics. I visca la llibertat de poder escollir-los.

En la foto, Rafa, Mati, Àlvar, Isabel i jo mateix, feta per Maria Griñó. (Fa quatre dies no ens coneixiem de res.)

dijous, 1 de desembre del 2011

Fòbies alimentàries: plats que fan por

"No m'agrada la carn". "Però, l'has tastada?" "No, i no en vull perquè me fa fàstic". Aquest diàleg acompanya els àpats de nombrosos pares amb els seus fills xicotets. No obstant això, el rebuig irracional a determinats aliments no és un comportament exclusiu dels menors d'edat. Són moltes les persones adultes que senten un rebuig profund a tastar un aliment nou. Tant en un cas com en l'altre, la comunitat científica cataloga la repulsió a un aliment concret o l'aversió a ingerir un menjar determinat com un tipus de fòbia cap als aliments o cap a l'acte de menjar. Descartades totes les raons de rebuig cap a aliments determinats per gusts o preferències alimentàries, els nutricionistes detecten un cas de fòbia quan la simple possibilitat d'haver de tastar un aliment ocasiona una forta ansietat en una persona, acompanyada d'una por intensa i irracional, a més d'un rebuig compulsiu, profund i immediat cap a l'aliment o el plat.

Encara que ha estat poc explorada, l'emocionalitat que un comensal experimenta en el menjar és determinant en el diagnòstic i el tractament de les fòbies alimentàries. Les persones que les pateixen associen l'aliment amb la sensació de perill, de malestar profund o amb una experiència molt desagradable. Malsons infantils patits el mateix dia que es va tastar l'aliment, experiències d'ennuegament, vivències de malestar després de consumir l'aliment (després d'una gastroenteritis forta i dolorosa, per exemple), associació del seu consum amb un mal record, sensació d'assetjament continu per part d'algun progenitor ansiós per donar a tastar l'aliment, o una cura excessiva i persistent davant de l'acte de menjar o davant del contingut del menjar fan que, en major mesura durant la infància, es desenvolupe un trauma i es rebutge aquell aliment o aquell plat. Si la fòbia alimentària és greu, interferirà de forma significativa en les activitats quotidianes, en l'àmbit de les relacions personals o en l'objectiu de mantenir una alimentació saludable.

Les verdures, una fòbia per als més menuts.
Per a aquest trastorn es preveuen diversos tractaments. En principi, els psicòlegs són els especialistes que han de tractar l'afectat. Aquests professionals coincideixen a subratllar que, com més s'insistisca que el xiquet supere aquestes pors, més s'agreujarà la fòbia, amb el risc de transformar-la en crònica, sobretot si aquesta pressió es fa sota amenaces o amb una actitud amb què el xiquet puga associar l'aliment a una situació desagradable i tensa.

(Aquesta entrada és antiga, la pàgina està en fase de proves...)