Bona gent i bona lletra

"Bona orella, bon bacó" o "Cànter nou, aigua fresca". La saviesa popular és plena de dites que ens arriben per tots els sentits i per tots els camins.
Les dites del pobles del secà cerealista de muntanya (eixa infame, per mísera, manera de sobreviure) són molt més esmolades i festejables que les nostres de l'horta rica.

"Eixe fa la cara de bruto, i ho és". La primera vegada que la vaig escoltar em vaig quedar com l'ou a la sopa d'alls: al descobert. Però vaig mirar la cara del destinatari de la 'directa' i vaig comprendre que en aquella dita hi havía tanta veritat com saviesa, però en absència total de mala llet.

"Amb eixa cara tan fina i eixe monyo tan tou..." Per la primavera, quan es fan rondes a les xiques fadrines, les tragallades de vi dolç treuen punta a versets aparentment homologats i exportables; no, hi ha una dita per a cada casa, i més d'una dita si a casa hi ha més d'una fadrina. "De dos hermanas que sois, yo no desprecio a ninguna..."

Als Maestrats i als Ports tenim una riquesa immensa en forma de paraules, amb gent molt sàvia que en sap molt d'ajuntar lletres.